El vermut familiar

Bona tarda a tots!!!

Avui ha estat també un dia tranquil. La idea era no aixecar-se tard, esmorzar, fer anar el cafè i anar a fer el tradicional vermut dels diumenges amb la família. 

Des de fa temps, els diumenges es reuneixen tots els tiets que viuen a per aquí i fan el vermut junts. Avui feia una mica de fred i tot i que s’han juntat, la Maria i el Torres han preferit anar a dins mentre que nosaltres hem decidit quedar-nos fora amb la Manuela y el Pepe. Més tard ha aparegut el Manuel i ha entrat a dins, també. El lloc escollit per fer el vermut és el Regueiro. És un bar amb molta tradició al poble en que et serveixen una o dues tapes per consumició que facis. Hem començat amb una cerveseta i un tros d’empanada i un platet de «callos» per continuar amb un altre d’empanada, una tapa de truita i un altre plat de «callos» amb la segona cerveseta... Carallo... Ja no hem dinat. La Marta i jo hem tornat cap a casa i hem acabat de pujar l’entrada del blog d’ahir.

Lectures, migdiades... I de sobte, ha començat a tronar i ha caigut un xàfec brutal... Més tard ens hem adonat que la tieta Maria i el Torres han vingut de visita a fer un passeig. I en un moment s’han juntat els veïns de pati (la Lourdes, el Luis i les dues filles) i hem petat la xerrada una estona. Jo no sé si podria viure aquí, però haig de reconèixer que es viu de conya, el tempo és un altre (influeix que també estem de vacances). Jo estava una mica torçat, així que ha marxat la Marta a fer el passeig.

Passejar pel poble és una manera molt heavy de desconnectar. Vas al teu ritme passejant amb la família, veient paisatges naturals que enamoren, trobant-te gent del poble que pregunten obertament als teus familiars: «e esta de quen é?» (i aquesta de qui és)... La cara que se’ls queda quan respons tu, en un gallec normatiu, quan no et preguntaven directament és de traca! La meva tieta encara riu...

Després d’una volta pels afores, arribar al poble del costat, trobar-nos la Manuela (que ens ha acompanyat un tros de camí i ens ha explicat que el seu gos s’ha escapat...), hem tornat a l’aldea. El fet que aquí es faci de nit més tard (deixarem el debat sobre els fusos horaris per un altre moment), fa que et despistis d’hora: eren les 21h tocades que arribava i semblava que eren les 19h.

Ens ha entrat molt de mono de truita i n’hem fet una amb patates i ceba de l’hort i ous de les gallines del Manuel. Bé, de fet, a la tercera ho hem aconseguit... Resulta que les paelles de la casa s’enganxen, i no ho hem descobert fins que hem posat per feina. Quin desastre! Hem aconseguit salvar el sopar fent-ho en una més petita, partint en dos la quantitat de la truita i afegint ous per poder lligar-les. Això sí, hem sopat bé.

I quan ja pensàvem que el vespre no ens depararia més sorpreses, resulta que ens hem trobat que el meu tiet ha arribat tard... Bé, no havia arribat, i el galliner no estava tancat. Així que torna a posar les sabates (unes que es puguin embrutar), una persona per il·luminar i l’altre per tancar la porta de la reixa i el forat que dona al tancat... Un xou, tenint en compte el fang que hi ha a terra després de ploure tant i la foscor de nit tancada... Però bé, «misión cumplida» i les gallines dormint segures.

Plego ja, que el Jordi no entén què estic escrivint tanta estona... Que dormiu bé!!!!