I va arribar el dia tan temut per mi: el dia de marxar... En sortir el vol per la tarda, encara teníem temps d'aprofitar el matí, així que per no perdre el costum vam anar (com cada dia) a prendre el cafè al Che. L'única diferència és que vam anar gairebé al migdia, perquè abans vam fer neteja de la part de dalt de la casa (on el meu tiet gairebé no acostuma a pujar) i deixar-ho enllestit pels propers visitants que hi vagin... (guinyo-guinyo)
Prendre allà el cafè (o qualsevol cosa) és un plaer, perquè a més de ser més econòmic que a Barna, la tapa val molt la pena... Trobarem molt a faltar la "bica" (pa de pessic amb sucre) i el pastís de xocolata que et posen amb els cafès... Per no barallar-nos, ens posaven un de cada per cadascú! Tornem a Barna amb més quilos...
Doncs per si no era poc, la Maria i el Torres em van trucar que anirien a la farmàcia i que ens podíem veure... I endevineu on vam acabar? A la de Regueiro!
*Allà, els bars els anomenen en femení perquè diuen "a casa de..."
Resultat: per quatre consumicions van caure quatre racions de zorza i quatre de fabes, a l'estil callos. No cal que us diguem que ja no vam dinar...
*Zorza: carn de porc adobada com pinxos, però saltejada i servida amb patates fregides. És el plat gallec més difícil de trobar fora de Galícia...
Ja amb les maletes fetes, vam procedir a acomiadar-nos de la família i amics. Hi va haver de tot: mentre uns esgarrapaven els últims moments en companyia en silenci i amb alguna broma, altres s'acomiadaven ràpid perquè no els agraden gens, els comiats... Mentre estàvem a casa d'unes veïnes ens va trucar el meu tiet Pepe, que ja ens esperava a la casa... 30 minuts abans de l'hora! Després del desgavell, de pensar si ens havíem equivocat d'hora, ens vam acomiadar i vam anar a treure les coses de la nevera per empaquetar-les (nyam-nyam!) i cap al cotxe!
No vam tenir cap problema per entrar al control, vam embarcar i vam sortir 15 minuts abans del que tocava. He de confessar que sempre que marxo em fa molta pena, i en el moment que l'avió va enlairar-se vaig començar a plorar com una nena petita... Aix...
Bé, ara només toca esperar a les següents. Com diu el meu tiet Pepe: perquè comencin les properes vacances, primer s'han d'acabar aquestes, i avui ja queda un dia menys per les properes! I aprofito, ja que parlem d'ell, per desitjar-li un bon 75è aniversari (encara que sé que no ho llegirà). Parabéns!!!!
Graciñas a todos os que fixestes que estas vacacións fosen inesquecíbeis! Sodes xeniais! Bicos e apertas!
I fins aquí el blog de Galícia! Però esteu atentes, que ningú us assegura que sigui la darrera entrada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada